Blog

Daniel Monzón es passa a el cinema quinqui de la mà de Javier Cercas

  |   Notícies   |  

El cineasta ultima el muntatge de ‘Les lleis de la frontera’, que adapta la novel·la homònima sobre una època “essencialment vital i rebel”

Font: https://elpais.com/

A Daniel Monzón (Palma, 52 anys) se li escapa el riure a borbolls, com si fos una riuada. I li passa fins i tot quan explica com la pandèmia i el confinament de primavera també va afectar a la seva nova pel·lícula, Les lleis de la frontera, adaptació de la novel·la de Javier Cercas. “Estàvem a punt de rodar. Jo vaig decidir afinar amb les localitzacions i vaig demanar als xavals que es deixessin grenyes, que veiessin pel·lícules de l’època i que es comuniquessin entre ells. Quan vam arribar a l’rodatge, anaven amb el seu propi pèl i convertits en una colla “, recorda. Tancat en una sala de muntatge a Madrid al costat de Mapa Pastor, on ultima aquesta fase de producció de la seva pel·lícula, Montsó reconeix davant un grup de periodistes que vol recuperar un temps “essencialment vital i rebel, reconstruint el passat des d’una mirada actual, perquè avui han tornat els mateixos anhels. No és una pel·lícula només per als que recorden el que va ser allò, sinó per a tots els que alguna vegada van sentir una cosa semblant. A la fi i al el cap, les pulsions emocionals són les mateixes per a aquells xavals i per als actuals: cridar, córrer, ballar, follar “.

El director d’El cor de l’guerrer, Celda 211 o El nen ensenya una seqüència en la qual el protagonista, Nacho, dóna el seu primer tirada. I en aquest gest i aquesta carrera, en aquesta entrada a la delinqüència enganxat emocional i sentimentalment a l’Zarco ja Tere, que tanquen el triangle principal, es veu la transformació d’un xaval que es vol fer respectar en un nou món, el món quinqui, en l’estiu de 1978. Perquè la novel·la no va sol d’això, però Montsó i el guionista Jorge Guerricaechevarría s’han centrat en aquesta part, un temps que també recorda el cineasta, com un altre més dels xavals que vivien en barris que confinaven amb descampats: “Jo vaig créixer a la fi de la ciutat. La meva família era de classe mitjana i, des de la finestra, mirava amb fascinació i por a aquest territori i a aquesta gent. Lògic: vius en una convenció i observes a algú que se salta aquestes normes “. I així cau en el cinema quinqui, en què va entrar per la menys quinqui de totes aquelles pel·lícules: De pressa, de pressa, de Carlos Saura. “Hi ha ressons fins i tot en el polític, perquè avui en dia es viuen de nou temps d’opressió, i mirem a aquella arcàdia, en temps en què la cara A de la Transició era la celebració i l’esperança de la llibertat, i la cara B la patien tota la gent que s’amuntegava en els suburbis de les grans ciutats, i els joves, els quinquis, volien gaudir de la mateixa festa. I per a això, van concloure que si no l’hi donaven, el prendrien ells mateixos per la mà “, explica el cineasta, que llista les pel·lícules de José Antonio de la Loma i Eloy d’Església.

A el cinema de Montsó, sigui quin fos el gènere que rodés, sempre li ha vertebrat una història emocional. “A el menys sempre ho he intentat. Aquí és una història d’amor, i és romàntica en tot el sentit de la paraula, perquè es viu un triangle sentimental i perquè reflecteix aquells temps amb malfactors de llegenda, aquells quinquis que buscaven la llibertat a la velocitat que els proporcionava un seat 1430. I perquè a més tant la novel·la com la pel·lícula neixen de l’record de l’protagonista sobre aquell estiu que va viure intensament “, resumeix. “A més, gaudeixo que de fons hi hagi un marc poderós”. Al costat de actors més professionals com Marcos Ruiz (Nacho, el ulleretes), Chechu Salgado (el Zarco) i Tere (Begoña Vargas, enorme a Malasaña 32), l’equip ha buscat a alguns dels intèrprets que encarnen el Xinès, el Cames, el Prim, el Gros, el Guille o el Dràcula en els llocs de rodatge de Catalunya (la novel·la original es desenvolupa a Girona). “Volia conservar aquella frescor de les pel·lícules dels vuitanta que va comptar amb gent del carrer. Abans de la pandèmia, els vaig ajuntar a Madrid, i tres d’ells, que venien de Terrassa, a l’baixar d’AVE a Atocha van ser retinguts per la policia que no es creia que venien per a un càsting amb Montsó. Només per les seves pintes: les directores de càsting l’havien clavat “. I de la novel·la confessa que no recorda qui la hi va regalar, encara que sí “de la sensació brutal provocada per la seva lectura de connexió personal”. Va sentir que “havia de portar-la a la pantalla”.

Les lleis de la frontera es va rodar de finals d’agost a inicis de novembre, subjecta a tots els protocols anticovid. Al festival de Sant Sebastià ja es va projectar un teaser amb imatges dels primers 11 dies de filmació. Ara Montsó ensenya més, com els bruts d’una seqüència de persecució per carrers estrets i cotxes robats … perquè no hi ha pel·lícula quinqui sense automòbils ni velocitat. Ni tan sols en un cinema quinqui més estilitzat com Fins al cel, de Daniel Calparsoro. “El 1978 jo tenia 10 anys, així que a el cinema quinqui vaig arribar després. Recordo molt Gossos de carrer “. D’aquella onada, Montsó ha heretat el seu director de fotografia habitual, Carles Gusi, que ja va ser responsable d’aquesta tasca en Jo, El Vaquilla.

Hi ha més ressons de l’quinqui en la societat actual, tot i que Montsó reconeix que “tant aquells barris com la seva ànsia de llibertat han estat aplanats, aixafats per les autoritats”, i que l’heroïna “fulminar a la seva gent”. Per a ell està clar: “La cultura urbana actual [i el nou cinema quinqui] beu d’aquelles arrels. Penso en Rosalia, a C. Tangana. És l’esperit rebel quinqui, i això es veu en la roba i en la música “. En la seva banda sonora, a més dels clàssics, Montsó aposta per un grup sevillà actual, Derby motoreta ‘s Burrito Kachimba, que amb només tres anys de vida ja lideren la nova onada del que, ells mateixos així la defineixen, la kinkidelia.